urgència

ens caldran moltes espurnes de verd per tornar la vida al meu Empordà, a les nostres mans sempre queda el refer el que sembla que d'altres s'entesten a malmetre

dent de lleó

mai cap lleonet

tindrà el color i la bellesa

d'aquests pètals de sol

espígol

quina altra joia podia florir

del mateix color? i l'olor...

espigolar, i als dits, la flaire tan fresca

i, desats ben tancats,

els saquets als armaris,

darrer parfum abans de tardor

.

cascall marí

com una rosella

de color de sol

i glauc són les fulles

vistosa, lluent

s'amaga amb vergonya

sorgeix entre pedres

o enmig de les sorres

per obrir poncelles

que aviat desfà el vent

.

magraner

si en collia de petita
-només per fer-me una pipa
com els vailets que fumaven-
ni tan sols se m’acudia
que estava malbaratant
una futura magrana, suculenta,
de dins vermella i brillant,
tresor amagat de geoda
mil grans de cristall

que pintarien
amb esquitxos de sang
l’amanida d’escarola

.

panical marí

punxegudes i gruixudes

fulles d'un verd incert

fan embut per on s'escola

l'aigua, que sovint la sorra

és afamada, com el desert

flor de conte, meravella

que els poetes han cantat,

heus ací, unes paraules

d'un temps que tenim oblidat:

:

Pastoret, bon pastoret,

Tu que’m tocas,

tu que’m menas,

So colgat al Riu de Arenas

Per la flor del penicalt

Per la cama del meu pare

Que li feyta tan de mal.

verdolaga

records de peus humits

enmig les regues de l'hort de casa...

encara em veig

trencant les tiges rogenques

plenes de fulles sucoses i tendres

fent un ram de brots

per posar a l'amanida senzilla

gaudint del cruixent gust agredolç

amb oli del trull i vinagre de l'avi,

en aquells vells estius de la infantesa

lliri de mar

palplantat a la sorra seca

guerrer de l'aridesa

t'arreles profundament, assedegat,

i sense jardiner, trobes

l'aigua de vida que saps amagada

per lluir més tard, orgullós

una preciosa corona blanca,

enmig dels castells oblidats

quan el sol es pon

sempreviva

farcellets color de rovell d’ou
petits i curulls de groc de sol
el teu nom, desfici de somnis...
uns per servar sàvies memòries
d’altres, mesquins,
per poder viure eternament
enmig dels macabres jocs
de poder i sotmetiment
sort encara, que el nom és teu...

.

marduix

perduda gairebé, desconeguda,

herba preciosa, humil
fragància de temps de faves ofegades
amb pèsols tendres i botifarra,
trepitjada i menystinguda, oblidada
aromàtica quimera
seràs tu el símbol de la memòria perduda?